23 de Maig del 2012

Avui hem fet la sessió fora de l´aula. Asseguts a terra al costat de la parada de metro i al costat de la carretera de sortida de la Ronda de dalt. Ha sigut una sessió especial i diferent. M´ha semblt una bona idea, no brillant, però bona ja que d´aquesta manera se´ns podia veure i a més podriem donar informació en forma de "pamflets" aprofitant el bon temps. L´inconvenient bé quan fem tota la sessió asseguts al terra amb l´incomoditat que aixó comporta, quan no sentim res del que es diu i/o quan els pamflets no son informatius sino que son una serie d´eslogans diferents els uns dels altres d´alló més cutre. Bé d´aixó m´hi vaig adonar quan els vaig entregar el paper a unes boniques noies que em van dir: pero esto que és concretamente?, i jo els vaig haver de respondre (amb perdó) : pues una mierda, porque ni explica nada ni se entiende nada. Ni te puedes sumar al movimiento ni puedes participar... D´aquesta manera va acabar la meva participació en la promoció ja que un cop més vaig veure que les coses no es van fer tot el bé que crec que s´haurien de fer.

Em va fer molta il·lusió la incorporació d´aquell senyor a la sessió tot i que la seva participació va ser puntual i tampoc ens vam enterar gairebé de res del que es va dir, però em vaig sentir bé, no se perquè. Segurament el fet de veure´l amb una discapacitat visual em va fer treure de forma irremediable una certa compassió i un desitg d´intentar fer-lo feliç d´alguna manera. Sento dins meu que és un acte reflex i molt dificil de controlar: quan alguna persona amb dificultats evidents i on no tenim les mateixes capaçitat (per mala sort de l´altre) sento com una pena que em porta a tenir una compassió i una sobre valoració de les seves gaes de viure i fer qualsevol cosa. Fins aqui penso que és normal, el que no crec que sigui normal és que fem una discriminació positiva cap a ells ni cap a ningú pel sol fet de tenir alguna discapaçitat o minuvalía. Als "meus nens" del migdia a l´escola on treballo els hi dic que quan juguem amb en  Quiles (un nen amb un problema clar de locomoció) a qualsevol cosa i el deixem guanyar no només li estem fen un flac favor sinó que l´estem perjudicant. Jo els hi pregunto perqué l´han deixat guanyar o perqué no han xutat la pilota tant fort com quan esti jo de porter i em diuen que perqué ell té una discapacitat (i és una resposta correcte, no la critico). Però jo els responc que tots tenim alguna discapacitat, sigui fisica, psiquica, afectiva, moral o espiritual. Que no tots juguem en aquesta vida en igualtat de condicions i que si fessim evaluacions psicologiques intra-personals ens emportariem moltes sorpreses. Si han de xutar malament a propòsit em sembla una falta de respecte directament cap al Quiles (i ell se n´ adona perfectament). Que xutin , en tot cas, amb la seva cama menys bona però amb totes les seves forçes. A l´hora de competir crec que podem posar dificultats puntuals per equiparar el nivell de la competició, però si xuten d´una altre manera ja no es competició ni és res.

Sempre he pensat que si per qualsevol cosa l´alopècia o el ser baixet o ser moreno fos una qüestió de burla o de desgràcia, i la gent pel carrer em tractés massa bé per tenir aquestes "qualitats o defectes" jo sería un desgraciat. En  la recerca de la integració a un grup social o a la societat el fet de pasar d´alguna manera desaparcebut implica que la gent no canvii la manera de tractar-te per tenir alguna dificultat fisica. No se si m´explico.

21 de Maig del 2012

Dilluns 21, una nova sessió marcada per la Vaga o jornades de reivindicació... Molts companys marxen i van a l´aula del costat a dibuixar caretes... altres marxen a casa... i d´altres ens quedem treballant en petit grup, bé, més que treballar, debatint. Haig de dir que em sento molt comode en el petit espai, bé també m´hi sento parlant de cara a la gent, tot i que noto que quan hi ha més gent em torno molt populista, i en petit grup foto més canya i dic més el que penso tot i xocar constantment amb algun "enrique mujica" reprimit.

Del que varem parlar destaco el debat sobre el masclisme i el feminisme. Sincerament jo em considero Home, Catalá, i blanc. Ho dic perqué no sóc ni racista, ni masclista ni anti-espanyol i quan algú per dir alguna cosa que xoqui amb algun item d´aquests doncs ja t´etiqueten. Dir que els blancs , negres i orienals som diferents no vol dir que siguem algú millor que la resta, sino que s´ha dacceptar les diferencies clares entre raça. Per mi, la diferencia entre homes i dones,a nivell hormonal i tot el que aixó comporta durant els milions d´anys que portem d´evolució ens ha fet cada cop més i més diferents. La societat ha evolucionat de manera que cada cop sigui més innecessàries les habilitats masculines, força, capaçitat de caçar, recol·lectar, protegir etc...
Bé i quan parlo de les dones en segons quins termes ho faig conscient de que la generalització provoca que la gent "innocent" se senti atacada, però parlant amb el 100% dels meus amics i coneguts de segons quins temes se que estan totalment d´acord amb mi. Reconec que em rebenta per dintre que un home em digui que soc masclista, després de tenir moltissimes relacions i haver de patir moltissimes injusticies. He patit insults, gelosies, maltractament moral, xantatge emocional i diferents estratègies que usen les dones com les miges mentides i tripijocs semblants. He vist des de els 17 anys radere de moltes barres de diferents discoteques  els comportaments mesquins de les dones i el posterior comportament rudimentari masculí. Juguen de tal manera que el seu objectiu vital (a causa de l´evolució) és anar reduint l´ambit social del mascle fins a limitar-lo d´una manera per mi indecent. Per aquest motiu és inevitable una evolució i "reciclatge" per part de l´home per tal d´esdevenir un altre cop  com a element complementari de la nova dona.

Només volia reflexionar sobre aquest fet, que per mi no tots som iguals ni ho serem. Depén de cadascú marcar la diferència (cap a millor es clar).

16 de Maig del 2012

A la classe del Dimecres la denominaría com la classe de la sinceritat del que portem de curs. Va estar molt bé quan alguns participants hi deien la seva en quant al tema de moda, La Vaga i alguns ens lamentavem de les coses que s´arriven a dir guiats per la passió estudiantil i sota el paraigües de la força que dona la multitud.
Com en les entrades anteriors ja vaig escriure suficient o no vull dedicar massa temps al mateix tema només diré que vaig decidir participar criticant la linia que porta el grup lluitant contra el professors i veient en ells un enemic o un complice. En tota lluita s´ha de saber contra qui vas, quins son els teus aliats, quin es el teu poder i si les teves accions tindrán la força suficient per assolir els objectius que t´han fet encetar la "guerra". Crec que en aquest punts generalment es falla. Trobo que moltes persones s´agraden a si mateixes quan hi ha assamblea i se senten autentics "Chés" revolucionaris i autentics representants del poble. Em sembla collonut, però gran part de les accions són neutres. Fer caretes, pancartes, ocupar biblioteques, tallar rondes, i parlar i parlar i parlar....
Les meves propostes com ja vaig dir es fonamentaven en 3 punts: 1) tots units via facebook o twitter; 2) assesorar-nos per algun advocat especialitzat en dret i en tema estudiantil; i 3) ocupar la plaça sant jaume amb les cadires de la facultat i fer classe allà on s´hi pugui sumar tothom i rebre les classes que potser mai haurien pogut rebre en la seva vida.  Però bé, com si se sentís ploure, si no ho diu un "d´ells" no es guai. Trobo per tant, que és una cosa inocua i que no portará enlloc. Ho sento. Qui té el poder mana, però nosatres podem fer pressió de manera inteligent, diferent, però com no se m´escolta passo. Passo de les vagues quan no tinc res a aturar. L´unic perjudicat soc jo que perdo l´oportunitat de formar-me.

9 de Maig del 2012

Crec que aquesta és la sessió més inversemblant del que portem de curs, de veritat. Anem per parts.

De 5 a 6:30 tinc Matèria amb 2n, aquesta tarda el professor Modesto ens dona les notes dels examens (aprovo) i ens diu que qui vulgui revisar l´examen que ho digui i queda amb ell individualment i a més pel sol fet de revisar-lo li pujará la nota (si, si), i jo dic que vaig primer amb la meva energia caracteristica, i la clara diu jo segona, la maria diu tercera i així ens vam ordenar, com nens. 

Entra un grup d´alumnes de fora per comunicar-nos lo de la vaga etc. Jo agafo i m´en vaig amb ells a anar classe per classe a avisar als altres companys. Jo l´unic, i els altres companys excèptics quedant-se, fet que em va molestar i els vaig increpar que molt queixar- se però després no eren capaços ni d´aixecar-se d´una puta cadira. Evidentment em van posar a parir, em rellisca.  

Entro a altres classes amb els companys a avisar a altres estudiants que se sumen. Tot bé. Quina és la meva sorpresa quan al cap de pocs minuts començen a sortir companys de la meva classe d´en Modesto, i jo els dic que on van, i em responen que a manifestar-se, jo els pregunto que perquè no han sortit amb mi, i em responen que primer volien agafar tanda per la revisió de l´examen i parlar amb el profe per si els deixava sortir de classe...

No se si faig bé en dir aixó però em sembla de rates quedar- se a agafar tanda, quan era jo el primer, i cadascú amb un egoisme fastigós comença a agafar tanda per les rebaixes aviam quants punts poden treure de més. A més, jo vaig tenir els collons de sortir de classe per un sentit del deure de pertenença a un col·lectiu estudiantil maltractat arriscant-me a tenir un mal rollo amb el professor. Elles, en canvi (perqué majoritariament són dones) van esperar com "guineus" a tenir la seva tanda ven apuntadeta no sigui cas que no els regalin 0,2 punts essencials per aprovar, i evidentement, pactar amb el professor si poden sortir de classe si així no tenen represalies... Noies vaga és ara m´imposo, no ara pacto...

Al final vaig dir jo als membres dels revinidicadors primers que anessin a la classe dels meus companys de primer que no s´havien enterat de res. Entro a classe el primer, amb colegues d´altres facultats a informar, i surten un pocs primer, com jo, i al cap de 10 minuts surten uns altres també havent negociat algunes cosetes.

Anem a l´assamblea i tothom sincerament parlant xorrades. Fer una foto gegant de tots en posició de somriure, fer una performance tots vestits de negre per simbolitzar la mort de l´educació, ocupar la biblioteca... Jo vaig dir en veu alta devant de tothom 3 coses, 1: posar-nos tots en linia en una pagina de facebook clara amb idees clares i objectius clars determinats on tots estem informats al moment i poguem extendre rapidament la informació a altres universitats; 2: assesorar-nos per algun advocat o alguns estudiants de dret per saver quines són les nostres obligacions i drets com a estudiants i la llei com ens protegeix i saber fins on anem i fins on no podem anar; 3: vaig proposar agafar cadires de la universitat, plantar-les en plaça sant jaume en forma de classe totes mirant a la generalitat i fer classes a l´aire lliure. Una acampada educativa i lliure, educació pública gratuita en la via publica. Que més simbolic pot haver que aixó?  Em vaig emportar uns aplaudiments que crec que em mereixia (porque yo lo valgo).

Anem a la classe i de camí li vaig dient a la Berta que fer vaga nosaltres, que no som cap agent productiu em sembla inutil. Ens estan subvencionant part de la nostra educació i crec que ens podem queixar fins a un cert punt, però fer vaga em sembla contraprodüent i inutil. 

Comença la classe i la primera cosa que diu la Emma és que no esta d´acord amb el que jo he dit ja que nosaltres si que som productius per la societat. Bé jo arrivats a aquest punt crec que no haig de dir res més perqué acabaré discutint amb nens de 18 anys (jo faré en res 25) que no han treballat en la seva vida i que han estat 2 estius en un CAU i es creuen que cambiarán el món. Em fa moltissima gràcia com durant l´assamblea un company s´oferia voluntari per fer de moderador ( se m´escapa el riure xD) i informava a tothom de que anava la vaga etc (quan si no fos per mi que vaig ser qui els va anar a avisar no s´haguessin enterat). També em fa molta gràcia com pretenen fer vaga el Dijous a Anglés però volen parlar i pactar amb el professor la vaga i l´entrega de treballs (em sembla una falta de respecte a la paraula vaga i a la gent que ha mort defensant els seus ideals, o fas vaga indefinida i a les males o no fotis res). M´encantava com parlaven del Michael el meu profe d´Anglés sense tenir-ne ni idea,i creien que els escoltaria i que s´hi sumaria. Aqui ja no em vaig poder reprimir i l´unica cosa que vaig dir:

- En Michael está per sobre de tot aixó, a ell se la pela la vaga ha estat en EUA en l´epoca de Nixon, Kennedy, Vietnam.... a principi de curs ens va dir que teniem 20% de faltes lliures, justificada o no, a ell li és igual, si passes el 20% suspens. -Em van respondre com uns flipats que hem de lluitar bla bla bla...

Un dels companys va tenir la brillant idea de proposar que uns piquets entressin a la classe d´angles de la Teresa per poder sortir (ja és la covardia maxima, no tenir el valor de dir ei fins aqui!). Ostres ja em va semblar esperpèntic i vaig creure convenient sortir de classe ja que em costa reprimir-me a vegades dir el que penso.

Al dia seguent, entren a classe on estic amb el Michael diuen el que volen dir, alguns marxen i tenien pensat marxar avans d´entrar, però volien fer el paperet d´esperar a que entressin els reis mags i poder sortir amb ells en cerca d´un món millor. Bé, varem seguint fent la classe que és el nostre deure com a ciutadans als que se´ns paga per estudiar no ho oblidem. El fet de que jo no hagués sortit se que a alguns de primer els va molestar però me la bufa.

Tot seguit fem psicologia, tots els companys tornen a estar a classe, i tornen a fer el paperet per sortir de classe. SI FEU VAGA FEU-LA PERÒ DEIXEU D´ANAR DE PROTAGONISTES DE LA LLIBERTAT!. Finalment després d´acabar amb Psicologia els meus drets i crec que obligacions com a ciutadá (la meva obligació és formar-me i aprofitar els diners que l´estat em subvenciona)  em dirigeixo a l´Assamblea per posar-me al dia de les evolucions. Quina és la meva sorpresa quan veig com a moderador general al meu company!! Mentre tothom perdia el temps usant el torn de paraula per parlar autèntiques xorrades i anar " de guais" hippi sense arribar enlloc. Així que aixeco la má, i no em donen torn de paraula, em queixo, i em diuen que he arribat tard i que ja no puc parlar. (Tenia unas poques idees per proposar però sincerament, ara que els bombin). No es pot pretendre posar- se d´acord 300 persones, tardarem anys en decidir una cosa unificadament... I seguiría però se que començarè a pujar el to i no vull.

7 de Maig del 2012

La sessió de dilluns 7 de Maig es va caracteritzar per l´emocionant debat sobre l´avaluació. Debat on vaig participar activament (com sempre que em motiva el tema i si hi tinc alguna cosa a aportar) per dir que sota el meu punt de vista i el concepte que jo tinc de justícia, l´avaluació hauria de ser una eina individualitzada per cada alumne amb els seus objectius dissenyats especificament on sobretot sobretot ha de servir per que l´alumne tingui una visió real de la seva situació i del que ha de aprendre i millorar, més aixó que no pas el que hem vist i fet i sofert fins ara, avaluació per fer escavetxina.
El meu pensament va cap aquesta linia i hi crec fermament i penso que és on l´escola del futur ha d´encaminar-se. Captar les qualitats prematurament dels infants i potenciar-les. Estudiar quines son les seves capacitats i trobar unes linies mestres cap a on es pot dirigir l´alumne durant el seu desenvolupament. Sempre diré que tothom és polifacètic, i perquè estudiar només una cosa per ser "de gran"? A en Guardiola (declarat apassionat pel futbol) l´estressa el futbol fins al punt d´allunyar-s´hi durant un temps, doncs perquè les persones no estudien 1 o 2 altres branques més diferents? És com jugar-s´ho tot a una sola carta per la resta de la teva vida. Sempre he pensat així i amb el temps hi penso més fermament encara.

M´agradaria destacar del debat que tot i tenir aquesta argumentació sempre hi ha d´haver algú que em porti la contraria (tot i no tenir ni punyetera idea del que es parla) i una companya va dir que no estaba d´acord amb el que jo deia argumentant que perqué s´han de potenciar les qualitats d´un fent-lo treballar en un grup "d´elit" si als "tontos" se´ls posa en grups dels "tontos". Aixó és el tipic argument dels que han patit la mala praxis dels grups per nivells: tu ets tontet ves al grup C i no fareu res de deures, tu en canvi ets llest i anirás al A i et posarem deures a punta pala. Als nens de la masia del Barça o de qualsevol altre club esportiu no se´ls encaixa per nivells? Els millors han de competir entre si per superar-se i perquè el millor dels millors será un referent. La  societat ha de ser dirigida per les persones més competents perqué si no és així passa el que tenim ara.
Si posem la visió cap al pobret que té dificultats, si, vas al grup dels tontets, i pobret meu, seguirás anant en aquest grup si no milloras: aixó és dolent? Oi que els delinqüents van a la pressó? Doncs tothom hauria d´estar on es mereix per treball o capacitats.

Al final tot es pot criticar, tant el bo com el dolent. Jo penso fermament que si volem gent competent els em d´educar en que la vida és una competició llarga que fem tots contra nosaltres mateixos i responsabilitat nostra és guanyar-nos els merits i la reputació.

I com aprendre en la vida no només ha de ser a l´escola i fins als 16 anys (com sembla que pensa una gran majoria d´aquest nefast país) aqui adjunto una classe molt i molt especial. Des de fa 1 any que sóc DJ i mai és tard per aprendre a ser feliç fent realitat els nostres somnis.

2 de Maig del 2012

Aquesta sessió de Dimecres va venir després d´uns dies de pont (30 + 1) i la veritat es que em sentía una mica desubicat.  Durant aquest espai varem treballar unes fitxes que van omplir els companys per grups, on treballaven alguna unitat de la matèria que ells vulguessin i on s´especificaven alguns items a treballar i s´havien d´argumentar etc. L´activitat en si està bé, la trobo necessària, però vai copsar que els companys estaven una mica perduts a l´hora de concretar un item i desenvolupar activitats adients etc.
La reflexió d´avui va enfocada a la me va participació en la tasca (ho sé, sòc narcisista i egocèntric ho reconec). La meva sensació en el moment de llegir el que les meves companyes havien escrit va ser de que no tenien gaire idea del que s´havia de fer (no és una critica cap a elles) ja que hi havia informació col·locada on crec que no hi havia d´estar, i d´altres apartats que no tenien la informació que crec que hi hauría de ser. En fi, el que vull explicar és la meva visió sobre la meva pròpia participació en l´equip. Em va fer gràcia que en el moment de defensar el treball del grup (que jo no vaig fer perquè en aquella sessió no hi vaig ser) les companyes van confiar en mi (per no dir que em van encalomar el marrón) i m´ho vai fer parar bé. Em vaig llegir el que van escriure, vaig ampliar la informació, vaig intentar re-ordenar tot el que vaig poder i vaig inventar-me activitats sobre la marxa mentre els portanveus de cada grup anaven argumentant els seus treballs. No se perquè exactament, però en el moment aquest em surt una mena de nervi que m´obliga a donar el màxim i a defensar el treball com si m´hi anés la vida. Doncs bé, en el moment de l´explicació vaig començar (sense voler) a explicar el nostre projecte tot afegint-hi un temari inventat amb activitats inventades i donant una informació que als companys no crec que els interesés: a quina temperatura s´evapora l´aigua? Heu estat algun cop a eivissa? no us heu fixat en com s´extreu la sal a les salines? No se, coses així, afegint al concepte en si (evaporació de l´aigua) informació que capti la seva atenció (eivissa) o preguntes que els faci dir: ostres, mai m´havia parat a pensar aixó, perqué és? digam-ho digam-ho digam-hooooooo.

Al que em vinc a referir, es que cada cop que exposem algun concepte a algú altre, sense voler-ho ens convertim en professors ja que no deixa de ser un intercanvi d´informació. Dic professor i no mestre, per mi, mestre és una cosa bastant més densa. I fa 2 anys em vaig adonar que m´encanta que la gent m´escolti, que aprenguin alguna del que els dic, i que m´encanta fer sentir coses inesperades a la gent, per exemple, afegir anècdotes gracioses o conceptes que al "oient o espectador" el facin obrir els ulls i estar atent al que diré després. Aixó, genera en mi una autoestima impressionant. M´encanta. M´encanta dir, sabies que....? I llavors acabar amb un "pos ara cada cop que (...) farás (tal o qual). O dir: ara quan coneixis a una "xurri" li parles d´aixó i es quedará embobada i segur que te la lligas. Vaja, coses d´aquest estil.

Vull acabar aquest escrit arribant a la conclusió que molts cops, però molts, l´embolcall és un 50% o més de l´èxit de que algú aprengui quelcom. Que aprendre no ha de ser carca, ronyós i aburrit. El gran problema, per mi, es que la majoria de conceptes que s´aprenen a l´escola són inutils i absurds ja que donen l´esquena a les coses veritablement importants a la vida. I en aquesta universitat, ho sento però sembla que més. Com ahir li deia a un company, encara ningú m´ha explicat com curar a un nen que li dona un atac d´epilepsia en mig de classe, com curar una ferida, com escoltar a un nen que no sap explicar el que li passa, o com abraçar i calmar a un nen quan un exercici no li surt o quan els companys l´han deixat de banda. Senyors tenim un gan problema...