Aquesta sessió de Dimecres va venir després d´uns dies de pont (30 + 1) i la veritat es que em sentía una mica desubicat. Durant aquest espai varem treballar unes fitxes que van omplir els companys per grups, on treballaven alguna unitat de la matèria que ells vulguessin i on s´especificaven alguns items a treballar i s´havien d´argumentar etc. L´activitat en si està bé, la trobo necessària, però vai copsar que els companys estaven una mica perduts a l´hora de concretar un item i desenvolupar activitats adients etc.
La reflexió d´avui va enfocada a la me va participació en la tasca (ho sé, sòc narcisista i egocèntric ho reconec). La meva sensació en el moment de llegir el que les meves companyes havien escrit va ser de que no tenien gaire idea del que s´havia de fer (no és una critica cap a elles) ja que hi havia informació col·locada on crec que no hi havia d´estar, i d´altres apartats que no tenien la informació que crec que hi hauría de ser. En fi, el que vull explicar és la meva visió sobre la meva pròpia participació en l´equip. Em va fer gràcia que en el moment de defensar el treball del grup (que jo no vaig fer perquè en aquella sessió no hi vaig ser) les companyes van confiar en mi (per no dir que em van encalomar el marrón) i m´ho vai fer parar bé. Em vaig llegir el que van escriure, vaig ampliar la informació, vaig intentar re-ordenar tot el que vaig poder i vaig inventar-me activitats sobre la marxa mentre els portanveus de cada grup anaven argumentant els seus treballs. No se perquè exactament, però en el moment aquest em surt una mena de nervi que m´obliga a donar el màxim i a defensar el treball com si m´hi anés la vida. Doncs bé, en el moment de l´explicació vaig començar (sense voler) a explicar el nostre projecte tot afegint-hi un temari inventat amb activitats inventades i donant una informació que als companys no crec que els interesés: a quina temperatura s´evapora l´aigua? Heu estat algun cop a eivissa? no us heu fixat en com s´extreu la sal a les salines? No se, coses així, afegint al concepte en si (evaporació de l´aigua) informació que capti la seva atenció (eivissa) o preguntes que els faci dir: ostres, mai m´havia parat a pensar aixó, perqué és? digam-ho digam-ho digam-hooooooo.
Al que em vinc a referir, es que cada cop que exposem algun concepte a algú altre, sense voler-ho ens convertim en professors ja que no deixa de ser un intercanvi d´informació. Dic professor i no mestre, per mi, mestre és una cosa bastant més densa. I fa 2 anys em vaig adonar que m´encanta que la gent m´escolti, que aprenguin alguna del que els dic, i que m´encanta fer sentir coses inesperades a la gent, per exemple, afegir anècdotes gracioses o conceptes que al "oient o espectador" el facin obrir els ulls i estar atent al que diré després. Aixó, genera en mi una autoestima impressionant. M´encanta. M´encanta dir, sabies que....? I llavors acabar amb un "pos ara cada cop que (...) farás (tal o qual). O dir: ara quan coneixis a una "xurri" li parles d´aixó i es quedará embobada i segur que te la lligas. Vaja, coses d´aquest estil.
Vull acabar aquest escrit arribant a la conclusió que molts cops, però molts, l´embolcall és un 50% o més de l´èxit de que algú aprengui quelcom. Que aprendre no ha de ser carca, ronyós i aburrit. El gran problema, per mi, es que la majoria de conceptes que s´aprenen a l´escola són inutils i absurds ja que donen l´esquena a les coses veritablement importants a la vida. I en aquesta universitat, ho sento però sembla que més. Com ahir li deia a un company, encara ningú m´ha explicat com curar a un nen que li dona un atac d´epilepsia en mig de classe, com curar una ferida, com escoltar a un nen que no sap explicar el que li passa, o com abraçar i calmar a un nen quan un exercici no li surt o quan els companys l´han deixat de banda. Senyors tenim un gan problema...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada